MÚSICA QUE ENS HIPNOTITZA

Estic al metro anant cap a casa seva. És dijous i avui tinc classe de violoncel al pis de l’Adrià. L’Adrià porta sent el meu professor particular des de fa un parell de mesos, ja que m’estic preparant seriosament per a poder entrar al conservatori. M’ha ensenyat moltes coses fins ara. Crec que és gràcies a ell que ara estimo encara més la música. Encara més que abans, si és que això és possible.

Anar a aquesta hora en metro amb el violoncel no és gaire molest ja que, per sort, no és hora punta i no hi ha gaire gent dins els vagons. El problema ve a la tornada. I no perquè hi hagi més gent, no. Perquè estic cansadíssima. Tocar un instrument cansa, sí. Però encara cansa més pel fet de com són les classes amb l’Adrià. Aquestes són... bé, intenses.

Un cop arribo a casa seva truco tres cops al timbre. És el codi que em va dir per a que ell sàpiga que sóc jo. A l’Adrià no li agraden gaire les distraccions, es passa el dia tocant i composant i diu que qualsevol soroll que senti el fa perdre temps d’inspiració. Diu que en especial el timbre del seu pis, que és el soroll més molest que ha escoltat mai. A vegades penso que és una mica excèntric. Però bé, diuen que tots els genis ho són. I ell ben bé que és un geni...

Aquesta setmana m’havia de preparar el cànon de Pachelbel. Fa molts anys que toco aquesta peça, però l’Adrià ha insistit que l’he de tocar perfecta, sense cap error. Una altra de les seves excentricitats. Així que m’he passat totes les hores d’assaig d’aquesta setmana tocant la cançó. Una vegada després d’una altra... I ara la toco altre cop, però aquest vegada per a ell. M’escolta sense mirar-me, sempre ho fa. Diu que no necessita veure com toca una altra persona, que l’important és el que et transmet la música, el so en sí, i no la persona que ho toca. Però tot i que digui això, moltes vegades he vist com em mira de reüll. Aquesta és una de les vegades. Es pensa que no me n’adono, però em mira amb els ulls plens de passió, com embogit pel so que està escoltant.

He acabat la partitura. No em moc. Mai em moc després d’acabar. Sempre espero que sigui ell qui parli. S’aixeca lentament de la butaca, i sense dir-me paraula, s’apropa a mi. Em treu el violoncel de les mans i l’acaricia. Molt sensualment. Sap que m’està provocant. Sap que el trobo irresistible amb el meu violoncel entre les seves mans. L’objecte de la meva passió i l’objecte del meu desig. Dos en un. No us excitaria a vosaltres també? L’Adrià ha deixat el cello i ara és a mi a qui acaricia. Amb la mateixa lentitud que ho feia fins ara. Amb la mateixa sensualitat. Com potser que un moviment tan ínfim com és una carícia, pugui causar tantes sensacions? Agraeixo estar encara asseguda, perquè em tremolen tant les cames que sé que no em podrien aguantar dempeus. 

Em comenta alguna cosa sobre les meves mans, potser diu que són perfectes per a tocar? No ho sé, sóc incapaç de concentrar-me. Tan concentrada que estava fins fa uns minuts amb la música, i tan perduda que estic ara entremig de les seves atencions. L’Adrià fa aixecar-me de la cadira per a arrastrar-me fins la seva habitació. Una habitació que ja fa uns quants dies que conec. De fet, la conec des del primer dijous que vaig venir al seu pis, ara fa un parell de mesos. Des de llavors que la visito setmana rere setmana. Sempre li faig la broma que té una habitació molt bohèmia. Però potser aquest detall també és un dels que fa que m’exciti tan.

Suaument em fa estirar sobre els seus llençols. Però no s’apropa. Molt al contrari, es queda de peu mirant-me com qui mai ha vist alguna cosa i està examinant-la. No entenc com cada dia que vinc sigui capaç de dirigir-me aquestes mirades tan profundes. Mirades amb les quals em sembla que em despulli del tot, fins a poder-me veure dins l’ànima. Això també m’excita.

S’agenolla al peu del llit, un llit no gaire alt, quasi sembla un tatami d’aquests japonesos. I em descorda les botes, molt a poc a poc, sense deixar de mirar-me. I continua per treure-me-les així com també els mitjons. I comença a acariciar-me els peus. De la mateixa manera que ha acariciat abans al violoncel. De la mateixa manera que m’ha acariciat abans a mi. I per si no n’havia prou amb les carícies, per si aquestes no eren encara prou excitants, l’Adrià es posa el dit gros del meu peu dret a la boca. I el succiona lentament. I torna a acariciar-lo, aquest cop amb la seva llengua. Una llengua que ja tantes vegades ha recorregut el meu cos.

I continua el seu viatge llepant la resta dels meus ditets, ditets que ja estan tan mullats com altres parts del meu cos... I les seves mans canvien de víctima, i comencen a acariciar-me les cames (com agraeixo portar faldilles avui!). I jo, continuo sense moure’m, perquè sé que ell ho prefereix d’aquesta manera, i perquè sincerament, estic tan desconcentrada que sóc incapaç de fer-me bellugar ni a mi mateixa. L’Adrià deixa de jugar amb la seva llengua i el meu peu, i jo em queixo, però per ben poc, ja que continua explorant el que fins ara estaven recorrent les seves mans...

I ara els sons que trec ja no són de queixa, sinó de plaer. No puc evitar gemegar a mesura que la seva llengua va aproximant-se al centre de gravetat del meu cos... I s’atura. I torna a mirar-me fixament. I fa aquell somriure que tan m’hipnotitza. Que m’hipnotitza tan com quan toca el violoncel. I crec que el meu cor s’atura de cop. Però ell retorna amb la seva feina, i la llengua continua el camí allí on ho havia deixat. I les seves mans són les primeres a arribar al meu centre. I el meu cor ara batega rapidíssim, a ritme de Pachelbel. 

I, com si esperés la meva autorització, em mira altra vegada. Jo li faig un somriure dèbil, amb les poques forces que tinc, ja que l’energia me la reservo per la segona part, que sé que arribarà. Després del meu somriure, l’Adrià fa que sí amb el cap, i s’endinsa a les profunditats del meu sexe. I l’explora, mort de gana. Sembla com si fes dies que no mengés. Em devora. I mentre la seva llengua lluita contra el meu clítoris, el seu dit índex penetra les meves profunditats. Donant cercles, dansant, tot al so de la música que va repetint-se dins del meu cap. I sé que no em falta gaire, perquè l’Adrià n’és expert en trobar-me fàcilment el punt concret. El punt que sap que em farà explotar. Quan sent que els meus esbufecs són cada vegada més frenètics, fa que el seu dit vagi més i més ràpid. I la seva llengua encara em devora amb més forces. I finalment em mossega. I sap que això era el necessari per a fer-me arribar a l’orgasme. I exploto. I crido. Crido el seu nom. I m’apago.

Durant uns minuts l’Adrià no diu res. S’ha quedat immòbil, quasi tan com jo. Espera que les meves respiracions tornin a ser normals. Espera que em recarregui. Quan sap que ja estic llesta torna a moure’s, aquest cop si que s’apropa a mi. I em mossega l’orella mentre xiuxiueja “Vols jugar?”. Sap perfectament la meva resposta. Ara sóc jo qui pren control de la situació, així que em poso sobre seu. Penso que la situació no és gaire equitativa. Gens, de fet. Jo sense cap peça de roba des de la part del sud del meu cos i ell completament vestit. No pot seguir així la cosa, així que hi poso remei...

Lentament li baixo els pantalons, pantalons d’aquests de bohemi, tan suaus, que per sort no porten botons... Tan suaus que em permeten baixar-los amb les dents. Perquè sé que això l’excita. Sé que el posa a cent. I quan els pantalons ja no destorben, miro fixament la meva propera víctima. Un tanga de lleopard que vaig regalar-li fa unes setmanes, en gratitud als seus esforços. Com a professor, és clar. Les meves dents agafen la tela del tanga i tornen a fer el recorregut cap al sud, per a desempallegar-me de l’última peça de roba que em molesta per als meus propòsits. 

I com ell ha fet abans amb mi, ara sóc jo qui el contemplo. I em mossego els llavis. Perquè la visió del seu cos m’encanta. És perfecte, dins de les seves imperfeccions. És música per la meva vista. És inspiració. I sé què ell m’ha mirat anteriorment a mi així, perquè jo li desperto les mateixes sensacions. 

M’apropo lentament a ell, a gatameus, com una tigressa intentant seduir al seu mascle. I li somric, i em torna el somriure perquè sap el que li espera. És el meu torn d’ensenyar-li el que és capaç de fer la meva llengua. La meva mà agafa el seu membre, per assegurar-me que no es mogui (tot i que sé que no té cap intenció de moure’s i menys per a marxar d’aquí...). La meva boca, excitada de pensar el gust que està a punt de degustar, va apropant-se a la seva presa, ben a poc a poc, per torturar-lo una mica. I quan els meus llavis entren en contacte amb la seva punta, sento com exclama un breu sospir de plaer. I començo un dels jocs que més m’agrada. La meva llengua va fent cercles al voltant del seu gland, mentre la meva mà l’acompanya amb moviments que van incrementant la seva velocitat, a mesura que va augmentant el seu panteix. 

I quan sé que està a punt d’explotar, paro. I em mira. Però no li dono temps de protestar ja que pujo sobre seu, per continuar amb els meus llavis del sud, el que els llavis del nord havien fet fins ara. El cavalco amb la velocitat que als dos tant ens agrada. Ara lent i profund. Ara ràpid i més superficial. I quan els dos estem a les portes de la glòria, tenso els meus músculs interiors, per acabar d’exprimir-lo. I és llavors quan el plaer suprem ens atrapa. Crec que els nostres crits els han sentit des de l’altra banda de la ciutat. Però m’és igual. No tinc temps de pensar. Ha sigut perfecte. Com cada dijous.

 

Després d’això, la rutina de sempre. Recuperar les forces i vestir-me. I abans de marxar l’Adrià em diu “Pel dijous que ve hauries de portar a la perfecció la Suite II de Bach.” I jo penso que és clar, que la portaré preparada, i perfectíssima. D’aquesta manera la recompensa arriba més ràpid... 

Ara ja sóc altra vegada al metro. Aquest cop esgotada. Carregar el violoncel amb mi quan ja no em queden forces és una mica tortura. Crec que ja us ho havia comentat abans... Però tot i així estic molt contenta. El cànon de Pachelbel m’ha sortit perfecte. Crec que la propera setmana li demanaré si el podem tocar conjuntament... Bé, si és que ens queda temps, és clar.