L'avantatge de viure en un poble petit és que per la nit reina una calma
absoluta. Però algunes vegades, allò que pensàvem que era un avantatge, pot arribar a ser un dels pitjors inconvenients...
Tot va tenir lloc en una nit de març ben tranquil·la, tot i que hi havia alguns núvols emprenyadors que no deixaven veure ni la lluna ni les estrelles. Les noies i jo ja feia temps que no ens véiem, de manera que la passejada nocturna se'ns havia allargat bastant per a poder posar-nos al dia de tot els que ens havia passat en els últims mesos.
Al ser un poble petit, ens limitàvem a fer tombs pels carrers deserts, ja que a aquelles altes hores de la nit, no hi havia ni una ànima que passegés pels carrers de la vila. Un dels problemes de passejar tan tard, és que la meitat de l'il·luminat del carrer està apagat, per a poder estalviar energia. De manera que només les faroles d'una banda dels carrers funcionen, el que fa que es vegi tot d'una manera bastant tètrica.
Quan ja portàvem unes tres o quatre voltes pel poble, la veritat és que ja havia perdut el compte, vam parar-nos de sobte. El que véiem davant nostre ens havia paralitzat. Un cos jeia immòbil a una de les voreres de la carretera. Per acabar-ho d'adobar havia un gat al costat d'aquest cos (i a sobre negre, per a que llavors diguin de les supersticions...) i no parava d'olorar-lo.
La primera reacció va ser allunyar-nos d'allí immediatament, ja que no sabíem què podia arribar a ser, ja que feia un moment havíem caminat per allà mateix i allò no hi era. El problema era que la Clàudia vivia al final d'aquell mateix carrer, i havia de passar per allà davant per a poder arribar fins a casa seva.
- Jo per allí no penso passar! I si s'aixeca de sobte i ens ataca? - vaig dir cagadíssima de por, tan poruga com sóc sempre.
- Però que no veus que no es belluga! Si és algo o algú està del tot inconscient! A més jo he de passar-hi per anar a casa, no em deixareu pas anar a mi sola fins allà dalt, no?
- Dona... la Gisela té raó Clàudia, i si només s'està quiet per a que ens confiem i així atacar-nos just quan ens apropem? - la Tina, tan poruga com jo o més, intentava fer-li entendre que ella tampoc s'atrevia a seguir per allí.
- Escolta, podem fer tot el tomb i així arribem per l'altre carrer fins a casa teva - insistia jo, per evitar de totes formes apropar-me a aquell cos incògnit.
- No ho vec necessari... No es mou. A més, fixeu-s'hi sembla la silueta d'un animal...
- Doncs si és un animal, és enorme! - va remarcar la Tina. Just en aquell moment, el gat va marxar corrents del costat del cos. Cosa que ens va fer agafar encara més por, ja que pensant-s'ho bé, si fins i tot un gat té por, és perquè ha de ser alguna cosa horrorosa, oi que sí?
- Jo ja us he dit que allí no m'hi apropo - vaig continuar dient, mentre m'anava allunyant de l'escena.
La Clàudia però feia el contrari, ella anava apropant-se, ja que per la foscor d'aquella banda del carrer, era impossible arribar a descobrir des de tan lluny com estàvem, què és el que era en realitat aquella cosa.
- Mireu dones, sí que sembla un animal, sembla un gos... però com potser que ara estigui aquí si abans no hi era?
- Potser algú l'ha enverinat i ha acabat morint aquí... Però et continuo dient que a mi no m'ho sembla un animal, és massa gros, sembla una persona que estigui encongida... potser sí que és una persona, i l'han assassinada!! I si encara ronda per aquí l'assassí? I si ens està veient i som nosaltres les pròximes?
- Ostres Gisela no m'ho diguis això que em fas posar encara més la pell de gallina! Em recorda a les sèries policíaques que surten els assassins en sèrie...i això en fa tota la pinta: altes hores de la nit, carrers deserts, foscor, un cos immòbil i nosaltres aquí, mirant-t'ho tot mentre l'assassí ens vigila! - la Tina, tota asustada, continuava amb la meva versió de la història, però afegint-hi encara més llenya, cosa que feia empipar encara més a la Clàudia.
- Va dones, no us munteu pel·lícules ara! El millor és que podem fer és apropar-nos a veure què és. Tan si és un animal com si és una persona, si està morta no podem fer res, però potser encara està viva i necessita ajuda! No podem marxar d'aquí sense fer-hi res!
Mentre la Tina i jo remugàvem entre dents que apropar-se allí era una inconsciència, va passar una cosa que va fer resoldre el cas sense haver d'intervindre-hi. De sobte, una corrent d'aire va bufar per tot el carrer, cosa que va fer aixecar el cos que estava anteriorment ajagut al terra... i si el va fer aixecar era perquè només era UNA BOSSA DE BROSSA NEGRA!
En aquell moment vam començar a riure com unes boges. Tota la tensió que teníem acumulada per la situació anterior va esclatar en riures histèrics, que estic segura que casi que desperten a més d'un veí. La gràcia de la situació va ser quan vam començar a analitzar els nostres comportaments, sobretot el fet de tot el que havíem arribat a imaginar en només veure un cos ajagut al terra...
Encara ara maleïm a l'il·luminat del poble, ja que va ser culpa d'això que no ens va deixar veure en un primer moment que el que hi havia al terra era una simple bossa i no cap cos brutalment assassinat.
P.D. Història basada en fets reals. Nenes, us la dedico, espero que ens tornem a trobar aviat en una situació com aquesta! T.C. i C.C.
