Ella

Ja feia cinc anys que ella havia marxat. Cinc anys sense veure el seu rostre, sense escoltar la seva veu angelical, sense poder abraçar-la en els moments de feblesa. Ja feia cinc anys que no estava al meu costat i, el més trist de tot, era que no li havia pogut dir t'estimo per última vegada.

És ben cert que als humans a vegades ens costa dir les coses boniques que sabem que els altres esperarien escoltar. Per què és tan fàcil dir-li a algú: "Això us has fet fatal!" I, en canvi, és tan difícil felicitar les coses ben fetes: "Que bé ho has fet, que bé t'ha quedat!" En el meu cas, fins i tot, reconec que el que em costa demostrar és el que sento. Si no em costés tan, ara no me'n penediria de no haver-li dit el que sentia per ella.

Tots els "t'estimo" callats, tots "ets la millor per mi" que tampoc vaig dir-li. Tantes i tantes oportunitats vaig tenir per dir-li i demostrar-li el meu afecte... i totes elles desaprofitades. En el fons sé que ella sabia que l'estimava. Potser en aquell temps això m'era suficient, però no ara. Ara necessito dir-li i que ho sàpiga, i no perquè s'ho imagina. Però ara ja és massa tard, ara ja no hi és.

Acceptar la seva ausència va ser dur els primers dies, i els primers mesos. No sé perquè m'enganyo... encara és dur ara. Quan saps que tens al costat la persona que més estimes, creus que et menjaràs el món, que ningú podrà aturar-te. Aquest pensament s'apaga tan bon punt perds la persona. La negació, la ràbia, la frustració... tot un conjunt de sentiments negatius comencen a atacar-te i t'impedeixen veure la realitat, t'impedeixen continuar amb la vida.

A hores d'ara començo a acceptar que m'abandonés, però confesso que encara tinc ràbia cap a ella per haver-ho fet. Teníem tantes coses per a fer encara... sí, havíem compartit 19 anys de la nostra vida, però a mi em semblava poc. Encara m'ho sembla. Cada dia penso que donaria el que fos per uns segons mês al seu costat...

Moltes nits em desperten els somnis on ella apareix. N'hi ha d'agradables, els quals em fan despertar amb un somriure; però molts d'aquests somnis van acompanyats de por, d'angoixa, de tristor. Aquests em fan despertar entre llàgrimes i provoquen que el dia que m'espera al capdavant sigui gris i fosc.

Últimament, el que més m'enfonsa és adonar-me que l'estic oblidant. Primer va ser la seva veu mentre cantava, o quan em parlava enfadada o feliç. El següent que vaig oblidar va ser el seu somriure, aquells somriures que em dedicava quan estava orgullosa de mi, o quan li feia o deia alguna broma (tot i que la majoria de vegades no feien massa gràcia...). Vaig continuar per oblidar la seva mirada, aquells ulls verds i penetrants que eren tan dolços i sincers. El seu rostre ja no el recordo; tot i veure-la en fotografies ja no la reconec com la que era.

L'oblido i no vull oblidar-la. L'odio per haver-me deixat i no vull odiar-la. L'estimo amb tot el meu cor, i no vull deixar d'estimar-la. I sé que mai deixaré de fer-ho, sempre serà ella, única, irreemplaçable, la millor, la més alegre i, a vegades, la més trista. Però sempre ELLA.

Avui és el seu aniversari. Avui he decidit anar-la a veure per primera vegada després dels eterns cinc anys. Li he portat unes flors. Les roses blanques més vives que he trobat. Blanc, per ella: pura. Sé que li agradaven. No l'he felicitada, però tampoc li he retret res. Només m'he assentat al seu costat i li he explicat com m'anava la vida. I així han passat les hores, fins que s'ha fet fosc i no he pogut ajornar més la separació.

M'alegra saber que puc parlar amb ella sense enfonsar-me, sense enrabiar-me, sense entristir-me. Sé que agraeix que em comporti així. Però, confesso, que no he pogut evitar deixar caure una llàgrima quan he marxat del seu costat.

És curiós. El dia que va anar-se'n no em va caure ni una llàgrima. Potser pel fet que no podia creure-m'ho, potser perquè la situació em superava. Pensava que era un malson i volia despertar-me'n. Però no ho era. Era real. I acceptar la duresa de la realitat va fer que comencessin a aparèixer les llàgrimes. A mesura que passava el temps i ella no tornava, més llàgrimes s'escapaven dels meus ulls, sense control, sense avís.

Torno a mirar enrera. Canviaria tantes coses... Però ja no puc. No hi ha res a fer. I sé que l'únic que em desitjaries és la felicitat. I és pel que penso lluitar a partir d'ara. Cada pas que avanci, cada pensament que faci serà per a aconseguir la meva felicitat. El que tu hauries volgut, tot i que ja no siguis al meu costat.

Pel teu proper aniversari tornaré a venir a veure't. Però el meu regal ja no seran unes simples roses; el meu regal serà molt més que això. Serà explicar-te que sóc feliç. Serà dir-te que t'estimo i que mai t'oblidaré, però que la meva vida continua. I l'he de viure, sense desaprofitar ni un moment. Sense deixar de dir allò que sento. Sense arrepentir-me de res.

He de viure per mi, però també viuré per tu. Per tot allò que et faltava per viure i mai podràs fer. Descansa en pau, perquè jo viuré per les dos.



En memòria a la millor persona que mai he conegut. Perqué ànimes com les teves mai haurien de desaparèixer. (PCG 1943 - 2009)

Un cos en la foscor

L'avantatge de viure en un poble petit és que per la nit reina una calma absoluta. Però algunes vegades, allò que pensàvem que era un avantatge, pot arribar a ser un dels pitjors inconvenients...

Tot va tenir lloc en una nit de març ben tranquil·la, tot i que hi havia alguns núvols emprenyadors que no deixaven veure ni la lluna ni les estrelles. Les noies i jo ja feia temps que no ens véiem, de manera que la passejada nocturna se'ns havia allargat bastant per a poder posar-nos al dia de tot els que ens havia passat en els últims mesos. 

Al ser un poble petit, ens limitàvem a fer tombs pels carrers deserts, ja que a aquelles altes hores de la nit, no hi havia ni una ànima que passegés pels carrers de la vila. Un dels problemes de passejar tan tard, és que la meitat de l'il·luminat del carrer està apagat, per a poder estalviar energia. De manera que només les faroles d'una banda dels carrers funcionen, el que fa que es vegi tot d'una manera bastant tètrica.

Quan ja portàvem unes tres o quatre voltes pel poble, la veritat és que ja havia perdut el compte, vam parar-nos de sobte. El que véiem davant nostre ens havia paralitzat. Un cos jeia immòbil a una de les voreres de la carretera. Per acabar-ho d'adobar havia un gat al costat d'aquest cos (i a sobre negre, per a que llavors diguin de les supersticions...) i no parava d'olorar-lo. 

La primera reacció va ser allunyar-nos d'allí immediatament, ja que no sabíem què podia arribar a ser, ja que feia un moment havíem caminat per allà mateix i allò no hi era. El problema era que la Clàudia vivia al final d'aquell mateix carrer, i havia de passar per allà davant per a poder arribar fins a casa seva.

- Jo per allí no penso passar! I si s'aixeca de sobte i ens ataca? - vaig dir cagadíssima de por, tan poruga com sóc sempre.

- Però que no veus que no es belluga! Si és algo o algú està del tot inconscient! A més jo he de passar-hi per anar a casa, no em deixareu pas anar a mi sola fins allà dalt, no?

- Dona... la Gisela té raó Clàudia, i si només s'està quiet per a que ens confiem i així atacar-nos just quan ens apropem? - la Tina, tan poruga com jo o més, intentava fer-li entendre que ella tampoc s'atrevia a seguir per allí.

- Escolta, podem fer tot el tomb i així arribem per l'altre carrer fins a casa teva - insistia jo, per evitar de totes formes apropar-me a aquell cos incògnit.

- No ho vec necessari... No es mou. A més, fixeu-s'hi sembla la silueta d'un animal...

- Doncs si és un animal, és enorme! - va remarcar la Tina. Just en aquell moment, el gat va marxar corrents del costat del cos. Cosa que ens va fer agafar encara més por, ja que pensant-s'ho bé, si fins i tot un gat té por, és perquè ha de ser alguna cosa horrorosa, oi que sí?

- Jo ja us he dit que allí no m'hi apropo - vaig continuar dient, mentre m'anava allunyant de l'escena.

La Clàudia però feia el contrari, ella anava apropant-se, ja que per la foscor d'aquella banda del carrer, era impossible arribar a descobrir des de tan lluny com estàvem, què és el que era en realitat aquella cosa.

- Mireu dones, sí que sembla un animal, sembla un gos... però com potser que ara estigui aquí si abans no hi era?

- Potser algú l'ha enverinat i ha acabat morint aquí... Però et continuo dient que a mi no m'ho sembla un animal, és massa gros, sembla una persona que estigui encongida... potser sí que és una persona, i l'han assassinada!! I si encara ronda per aquí l'assassí? I si ens està veient i som nosaltres les pròximes?

- Ostres Gisela no m'ho diguis això que em fas posar encara més la pell de gallina! Em recorda a les sèries policíaques que surten els assassins en sèrie...i això en fa tota la pinta: altes hores de la nit, carrers deserts, foscor, un cos immòbil i nosaltres aquí, mirant-t'ho tot mentre l'assassí ens vigila! - la Tina, tota asustada, continuava amb la meva versió de la història, però afegint-hi encara més llenya, cosa que feia empipar encara més a la Clàudia.

- Va dones, no us munteu pel·lícules ara! El millor és que podem fer és apropar-nos a veure què és. Tan si és un animal com si és una persona, si està morta no podem fer res, però potser encara està viva i necessita ajuda! No podem marxar d'aquí sense fer-hi res!

Mentre la Tina i jo remugàvem entre dents que apropar-se allí era una inconsciència, va passar una cosa que va fer resoldre el cas sense haver d'intervindre-hi. De sobte, una corrent d'aire va bufar per tot el carrer, cosa que va fer aixecar el cos que estava anteriorment ajagut al terra... i si el va fer aixecar era perquè només era UNA BOSSA DE BROSSA NEGRA!

En aquell moment vam començar a riure com unes boges. Tota la tensió que teníem acumulada per la situació anterior va esclatar en riures histèrics, que estic segura que casi que desperten a més d'un veí. La gràcia de la situació va ser quan vam començar a analitzar els nostres comportaments, sobretot el fet de tot el que havíem arribat a imaginar en només veure un cos ajagut al terra...  

Encara ara maleïm a l'il·luminat del poble, ja que va ser culpa d'això que no ens va deixar veure en un primer moment que el que hi havia al terra era una simple bossa i no cap cos brutalment assassinat.

P.D. Història basada en fets reals. Nenes, us la dedico, espero que ens tornem a trobar aviat en una situació com aquesta! T.C. i C.C.

MÚSICA QUE ENS HIPNOTITZA

Estic al metro anant cap a casa seva. És dijous i avui tinc classe de violoncel al pis de l’Adrià. L’Adrià porta sent el meu professor particular des de fa un parell de mesos, ja que m’estic preparant seriosament per a poder entrar al conservatori. M’ha ensenyat moltes coses fins ara. Crec que és gràcies a ell que ara estimo encara més la música. Encara més que abans, si és que això és possible.

Anar a aquesta hora en metro amb el violoncel no és gaire molest ja que, per sort, no és hora punta i no hi ha gaire gent dins els vagons. El problema ve a la tornada. I no perquè hi hagi més gent, no. Perquè estic cansadíssima. Tocar un instrument cansa, sí. Però encara cansa més pel fet de com són les classes amb l’Adrià. Aquestes són... bé, intenses.

Un cop arribo a casa seva truco tres cops al timbre. És el codi que em va dir per a que ell sàpiga que sóc jo. A l’Adrià no li agraden gaire les distraccions, es passa el dia tocant i composant i diu que qualsevol soroll que senti el fa perdre temps d’inspiració. Diu que en especial el timbre del seu pis, que és el soroll més molest que ha escoltat mai. A vegades penso que és una mica excèntric. Però bé, diuen que tots els genis ho són. I ell ben bé que és un geni...

Aquesta setmana m’havia de preparar el cànon de Pachelbel. Fa molts anys que toco aquesta peça, però l’Adrià ha insistit que l’he de tocar perfecta, sense cap error. Una altra de les seves excentricitats. Així que m’he passat totes les hores d’assaig d’aquesta setmana tocant la cançó. Una vegada després d’una altra... I ara la toco altre cop, però aquest vegada per a ell. M’escolta sense mirar-me, sempre ho fa. Diu que no necessita veure com toca una altra persona, que l’important és el que et transmet la música, el so en sí, i no la persona que ho toca. Però tot i que digui això, moltes vegades he vist com em mira de reüll. Aquesta és una de les vegades. Es pensa que no me n’adono, però em mira amb els ulls plens de passió, com embogit pel so que està escoltant.

He acabat la partitura. No em moc. Mai em moc després d’acabar. Sempre espero que sigui ell qui parli. S’aixeca lentament de la butaca, i sense dir-me paraula, s’apropa a mi. Em treu el violoncel de les mans i l’acaricia. Molt sensualment. Sap que m’està provocant. Sap que el trobo irresistible amb el meu violoncel entre les seves mans. L’objecte de la meva passió i l’objecte del meu desig. Dos en un. No us excitaria a vosaltres també? L’Adrià ha deixat el cello i ara és a mi a qui acaricia. Amb la mateixa lentitud que ho feia fins ara. Amb la mateixa sensualitat. Com potser que un moviment tan ínfim com és una carícia, pugui causar tantes sensacions? Agraeixo estar encara asseguda, perquè em tremolen tant les cames que sé que no em podrien aguantar dempeus. 

Em comenta alguna cosa sobre les meves mans, potser diu que són perfectes per a tocar? No ho sé, sóc incapaç de concentrar-me. Tan concentrada que estava fins fa uns minuts amb la música, i tan perduda que estic ara entremig de les seves atencions. L’Adrià fa aixecar-me de la cadira per a arrastrar-me fins la seva habitació. Una habitació que ja fa uns quants dies que conec. De fet, la conec des del primer dijous que vaig venir al seu pis, ara fa un parell de mesos. Des de llavors que la visito setmana rere setmana. Sempre li faig la broma que té una habitació molt bohèmia. Però potser aquest detall també és un dels que fa que m’exciti tan.

Suaument em fa estirar sobre els seus llençols. Però no s’apropa. Molt al contrari, es queda de peu mirant-me com qui mai ha vist alguna cosa i està examinant-la. No entenc com cada dia que vinc sigui capaç de dirigir-me aquestes mirades tan profundes. Mirades amb les quals em sembla que em despulli del tot, fins a poder-me veure dins l’ànima. Això també m’excita.

S’agenolla al peu del llit, un llit no gaire alt, quasi sembla un tatami d’aquests japonesos. I em descorda les botes, molt a poc a poc, sense deixar de mirar-me. I continua per treure-me-les així com també els mitjons. I comença a acariciar-me els peus. De la mateixa manera que ha acariciat abans al violoncel. De la mateixa manera que m’ha acariciat abans a mi. I per si no n’havia prou amb les carícies, per si aquestes no eren encara prou excitants, l’Adrià es posa el dit gros del meu peu dret a la boca. I el succiona lentament. I torna a acariciar-lo, aquest cop amb la seva llengua. Una llengua que ja tantes vegades ha recorregut el meu cos.

I continua el seu viatge llepant la resta dels meus ditets, ditets que ja estan tan mullats com altres parts del meu cos... I les seves mans canvien de víctima, i comencen a acariciar-me les cames (com agraeixo portar faldilles avui!). I jo, continuo sense moure’m, perquè sé que ell ho prefereix d’aquesta manera, i perquè sincerament, estic tan desconcentrada que sóc incapaç de fer-me bellugar ni a mi mateixa. L’Adrià deixa de jugar amb la seva llengua i el meu peu, i jo em queixo, però per ben poc, ja que continua explorant el que fins ara estaven recorrent les seves mans...

I ara els sons que trec ja no són de queixa, sinó de plaer. No puc evitar gemegar a mesura que la seva llengua va aproximant-se al centre de gravetat del meu cos... I s’atura. I torna a mirar-me fixament. I fa aquell somriure que tan m’hipnotitza. Que m’hipnotitza tan com quan toca el violoncel. I crec que el meu cor s’atura de cop. Però ell retorna amb la seva feina, i la llengua continua el camí allí on ho havia deixat. I les seves mans són les primeres a arribar al meu centre. I el meu cor ara batega rapidíssim, a ritme de Pachelbel. 

I, com si esperés la meva autorització, em mira altra vegada. Jo li faig un somriure dèbil, amb les poques forces que tinc, ja que l’energia me la reservo per la segona part, que sé que arribarà. Després del meu somriure, l’Adrià fa que sí amb el cap, i s’endinsa a les profunditats del meu sexe. I l’explora, mort de gana. Sembla com si fes dies que no mengés. Em devora. I mentre la seva llengua lluita contra el meu clítoris, el seu dit índex penetra les meves profunditats. Donant cercles, dansant, tot al so de la música que va repetint-se dins del meu cap. I sé que no em falta gaire, perquè l’Adrià n’és expert en trobar-me fàcilment el punt concret. El punt que sap que em farà explotar. Quan sent que els meus esbufecs són cada vegada més frenètics, fa que el seu dit vagi més i més ràpid. I la seva llengua encara em devora amb més forces. I finalment em mossega. I sap que això era el necessari per a fer-me arribar a l’orgasme. I exploto. I crido. Crido el seu nom. I m’apago.

Durant uns minuts l’Adrià no diu res. S’ha quedat immòbil, quasi tan com jo. Espera que les meves respiracions tornin a ser normals. Espera que em recarregui. Quan sap que ja estic llesta torna a moure’s, aquest cop si que s’apropa a mi. I em mossega l’orella mentre xiuxiueja “Vols jugar?”. Sap perfectament la meva resposta. Ara sóc jo qui pren control de la situació, així que em poso sobre seu. Penso que la situació no és gaire equitativa. Gens, de fet. Jo sense cap peça de roba des de la part del sud del meu cos i ell completament vestit. No pot seguir així la cosa, així que hi poso remei...

Lentament li baixo els pantalons, pantalons d’aquests de bohemi, tan suaus, que per sort no porten botons... Tan suaus que em permeten baixar-los amb les dents. Perquè sé que això l’excita. Sé que el posa a cent. I quan els pantalons ja no destorben, miro fixament la meva propera víctima. Un tanga de lleopard que vaig regalar-li fa unes setmanes, en gratitud als seus esforços. Com a professor, és clar. Les meves dents agafen la tela del tanga i tornen a fer el recorregut cap al sud, per a desempallegar-me de l’última peça de roba que em molesta per als meus propòsits. 

I com ell ha fet abans amb mi, ara sóc jo qui el contemplo. I em mossego els llavis. Perquè la visió del seu cos m’encanta. És perfecte, dins de les seves imperfeccions. És música per la meva vista. És inspiració. I sé què ell m’ha mirat anteriorment a mi així, perquè jo li desperto les mateixes sensacions. 

M’apropo lentament a ell, a gatameus, com una tigressa intentant seduir al seu mascle. I li somric, i em torna el somriure perquè sap el que li espera. És el meu torn d’ensenyar-li el que és capaç de fer la meva llengua. La meva mà agafa el seu membre, per assegurar-me que no es mogui (tot i que sé que no té cap intenció de moure’s i menys per a marxar d’aquí...). La meva boca, excitada de pensar el gust que està a punt de degustar, va apropant-se a la seva presa, ben a poc a poc, per torturar-lo una mica. I quan els meus llavis entren en contacte amb la seva punta, sento com exclama un breu sospir de plaer. I començo un dels jocs que més m’agrada. La meva llengua va fent cercles al voltant del seu gland, mentre la meva mà l’acompanya amb moviments que van incrementant la seva velocitat, a mesura que va augmentant el seu panteix. 

I quan sé que està a punt d’explotar, paro. I em mira. Però no li dono temps de protestar ja que pujo sobre seu, per continuar amb els meus llavis del sud, el que els llavis del nord havien fet fins ara. El cavalco amb la velocitat que als dos tant ens agrada. Ara lent i profund. Ara ràpid i més superficial. I quan els dos estem a les portes de la glòria, tenso els meus músculs interiors, per acabar d’exprimir-lo. I és llavors quan el plaer suprem ens atrapa. Crec que els nostres crits els han sentit des de l’altra banda de la ciutat. Però m’és igual. No tinc temps de pensar. Ha sigut perfecte. Com cada dijous.

 

Després d’això, la rutina de sempre. Recuperar les forces i vestir-me. I abans de marxar l’Adrià em diu “Pel dijous que ve hauries de portar a la perfecció la Suite II de Bach.” I jo penso que és clar, que la portaré preparada, i perfectíssima. D’aquesta manera la recompensa arriba més ràpid... 

Ara ja sóc altra vegada al metro. Aquest cop esgotada. Carregar el violoncel amb mi quan ja no em queden forces és una mica tortura. Crec que ja us ho havia comentat abans... Però tot i així estic molt contenta. El cànon de Pachelbel m’ha sortit perfecte. Crec que la propera setmana li demanaré si el podem tocar conjuntament... Bé, si és que ens queda temps, és clar.