Ella

Ja feia cinc anys que ella havia marxat. Cinc anys sense veure el seu rostre, sense escoltar la seva veu angelical, sense poder abraçar-la en els moments de feblesa. Ja feia cinc anys que no estava al meu costat i, el més trist de tot, era que no li havia pogut dir t'estimo per última vegada.

És ben cert que als humans a vegades ens costa dir les coses boniques que sabem que els altres esperarien escoltar. Per què és tan fàcil dir-li a algú: "Això us has fet fatal!" I, en canvi, és tan difícil felicitar les coses ben fetes: "Que bé ho has fet, que bé t'ha quedat!" En el meu cas, fins i tot, reconec que el que em costa demostrar és el que sento. Si no em costés tan, ara no me'n penediria de no haver-li dit el que sentia per ella.

Tots els "t'estimo" callats, tots "ets la millor per mi" que tampoc vaig dir-li. Tantes i tantes oportunitats vaig tenir per dir-li i demostrar-li el meu afecte... i totes elles desaprofitades. En el fons sé que ella sabia que l'estimava. Potser en aquell temps això m'era suficient, però no ara. Ara necessito dir-li i que ho sàpiga, i no perquè s'ho imagina. Però ara ja és massa tard, ara ja no hi és.

Acceptar la seva ausència va ser dur els primers dies, i els primers mesos. No sé perquè m'enganyo... encara és dur ara. Quan saps que tens al costat la persona que més estimes, creus que et menjaràs el món, que ningú podrà aturar-te. Aquest pensament s'apaga tan bon punt perds la persona. La negació, la ràbia, la frustració... tot un conjunt de sentiments negatius comencen a atacar-te i t'impedeixen veure la realitat, t'impedeixen continuar amb la vida.

A hores d'ara començo a acceptar que m'abandonés, però confesso que encara tinc ràbia cap a ella per haver-ho fet. Teníem tantes coses per a fer encara... sí, havíem compartit 19 anys de la nostra vida, però a mi em semblava poc. Encara m'ho sembla. Cada dia penso que donaria el que fos per uns segons mês al seu costat...

Moltes nits em desperten els somnis on ella apareix. N'hi ha d'agradables, els quals em fan despertar amb un somriure; però molts d'aquests somnis van acompanyats de por, d'angoixa, de tristor. Aquests em fan despertar entre llàgrimes i provoquen que el dia que m'espera al capdavant sigui gris i fosc.

Últimament, el que més m'enfonsa és adonar-me que l'estic oblidant. Primer va ser la seva veu mentre cantava, o quan em parlava enfadada o feliç. El següent que vaig oblidar va ser el seu somriure, aquells somriures que em dedicava quan estava orgullosa de mi, o quan li feia o deia alguna broma (tot i que la majoria de vegades no feien massa gràcia...). Vaig continuar per oblidar la seva mirada, aquells ulls verds i penetrants que eren tan dolços i sincers. El seu rostre ja no el recordo; tot i veure-la en fotografies ja no la reconec com la que era.

L'oblido i no vull oblidar-la. L'odio per haver-me deixat i no vull odiar-la. L'estimo amb tot el meu cor, i no vull deixar d'estimar-la. I sé que mai deixaré de fer-ho, sempre serà ella, única, irreemplaçable, la millor, la més alegre i, a vegades, la més trista. Però sempre ELLA.

Avui és el seu aniversari. Avui he decidit anar-la a veure per primera vegada després dels eterns cinc anys. Li he portat unes flors. Les roses blanques més vives que he trobat. Blanc, per ella: pura. Sé que li agradaven. No l'he felicitada, però tampoc li he retret res. Només m'he assentat al seu costat i li he explicat com m'anava la vida. I així han passat les hores, fins que s'ha fet fosc i no he pogut ajornar més la separació.

M'alegra saber que puc parlar amb ella sense enfonsar-me, sense enrabiar-me, sense entristir-me. Sé que agraeix que em comporti així. Però, confesso, que no he pogut evitar deixar caure una llàgrima quan he marxat del seu costat.

És curiós. El dia que va anar-se'n no em va caure ni una llàgrima. Potser pel fet que no podia creure-m'ho, potser perquè la situació em superava. Pensava que era un malson i volia despertar-me'n. Però no ho era. Era real. I acceptar la duresa de la realitat va fer que comencessin a aparèixer les llàgrimes. A mesura que passava el temps i ella no tornava, més llàgrimes s'escapaven dels meus ulls, sense control, sense avís.

Torno a mirar enrera. Canviaria tantes coses... Però ja no puc. No hi ha res a fer. I sé que l'únic que em desitjaries és la felicitat. I és pel que penso lluitar a partir d'ara. Cada pas que avanci, cada pensament que faci serà per a aconseguir la meva felicitat. El que tu hauries volgut, tot i que ja no siguis al meu costat.

Pel teu proper aniversari tornaré a venir a veure't. Però el meu regal ja no seran unes simples roses; el meu regal serà molt més que això. Serà explicar-te que sóc feliç. Serà dir-te que t'estimo i que mai t'oblidaré, però que la meva vida continua. I l'he de viure, sense desaprofitar ni un moment. Sense deixar de dir allò que sento. Sense arrepentir-me de res.

He de viure per mi, però també viuré per tu. Per tot allò que et faltava per viure i mai podràs fer. Descansa en pau, perquè jo viuré per les dos.



En memòria a la millor persona que mai he conegut. Perqué ànimes com les teves mai haurien de desaparèixer. (PCG 1943 - 2009)